Una de les llegendes més conegudes de Tossa és la de “ses bruixes de Vila Vella”.

S’explica que a la Vila Vella hi havia un pescador que tenia una barca molt maca atracada a la cala d’es Codolar. Ell estava molt content amb sa seua barca, anava a pescar cada dia per guanyar-se la vida i estava feliç.

Vet aquí que un dia es va trobar sa barca tota remenada, es rems rebotuts per allà, de qualsevol manera, torta… I va pensar:

Què ha passat en aquesta barca? Potser han sigut ses criatures, no en faré cas…

I així durant dues o tres setmanes, cada dissabte al dematí, es trobava la barca regirada.

Així doncs, el cap de setmana següent, quan es va fer fosc, aquest home de mides petites va decidir amagar-se a l’armariet de proa de la barca i es va quedar ben quiet.

Quan el rellotge de la Torre de les Hores va tocar les dotze, va sentir tres dones que saltaven dintre de la barca i varant els rems l’una va dir:

Vara per un! Vara per dos! Vara per tres!

I sa barca no es movia… i la vella diu:

Hi ha alguna de vosatrus que espera algun fill?

I ses atres dugues, més joves, diuen:

Que ho sapiguem nusatrus, no.

I varen tornar a provar:

Vara per un! Vara per dos! Vara per tres!… Vara per quatre!

I aleshores la barca va fer…zas! i se’n va anar dintre l’aiga.

I amb cada palada feien una milla; i així, a milla per palada van arribar a una platja plena de palmeres que devia ser Amèrica. Aquestes dones varen saltar de la barca i es van convertir en tres gats negres.

L’home seguia amagat, i passat unes hores, els tres gats negres varen tornar i van saltar damunt de la barca convertint-se altra vegada en dones. Llavors la més vella va dir:

Vara per un! Vara per dos! Vara per tres! Vara per quatre! I zas, la barca a mar.

I quan començava a clarejar ja eren a Tossa. Les dones en saltar de la barca ho van deixar tot ben giravoltat i de qualsevol manera.

L’home quiet, es va esperar fins que marxessin, i quan va passar una estona va sortir d’allà i va anar a veure al senyor rector a qui va explicar tot el que li havia passat.

El senyor rector li va dir:

Ja ho arreglarem això.

I l’home i el senyor rector van anar amb un salpasser, aigua beneïda, un llibre i va fer una colla de benediccions, ruixant la barca amb l’aigua beneïda i aleshores les bruixes no varen pas tenir res a fer, i ja no van tornar mai més.

I aquell home va tenir sempre més sa barca quieta.

Text parcialment extret del llibre Llegendes i tradicions de Tossa contades per Vicenç Esteban Darder, de Eva Pinyol Llésera i David Moré Aguirre.

No gaire anys enrere, la llegenda d’en Xixanet era ben coneguda per tota la quitxalla de la vila, tal com els explicaven els avis. Als tossencs, els semblava que era una història tan local, que quan passaven pel carrer del Socors, fins i tot indicaven als petits la casa de l’entremaliat Xixanet. Tradicionalment és ben a prop de la capella, al costat esquerre. Quan un minyó en feia una de grossa, li deien:

—Ets com en Xixanet!

Avui, al contrari, molta gent no en sap pas res, car les tradicions, els costums, la història oral d’un poble, patrimoni de tantes generacions, passen a poc a poc cap al silenci de l’oblit.

Tot i que l’hem poguda sentir, narrada en dues versions, la de na Julita Farnés i la d’en Vicenç Esteban Darder, us oferim la de la de Julita Farnés Pagès. Ambdues són les més completes i genuïnes de totes les que han estat publicades fins ara, conserven la frescor de la parla popular, salada, de la nostra vila.

Na Julita Farnés diu:

“En Xixanet era un noi petit, petit, i tot aixorit.

Un dia sa seua mare, que era una pobra viuda, ben pobre, me li diu:

—Té, aquí tens es sitrill: vés-me a cercar una grossa d’oli. Emperò no t’aturessis pas a sa plaça a jugar a baletes, que .s vailets te trencarien es sitrill, i poc hi ha més diners que aquests sis cortos en tot casa.

En Xixanet pren es sitrill i es sis cortos, i se n’hi va corrent. A l’anada, poc s’hi va aturar, a sa plaça, per més que sos companys el cridessin: emperò a sa tornada, quan ja duia .s sitrill ple, no se’n va sebre estar. Deixa .s sitrill a terra, i se posa a jugar a baletes.

Tot jugant, jugant, una baleta toca .s sitrill i me li trenca.

En sent a cà seua, sa mare, enquimerada de veure que torna ab ses mans buides, me li crida:

— Així te n’anessis al dimontri!

Es dimoni, va sentir-ho, i se n’hi va corrents i se .n porta .s noi.

Llavors, sa mare, que no ho volia fer tant fort, se .n corre a sa capella i se posa a cridar, tot agafant sa imatge de sa Mare de Déu per ses faldilles.

— Mare-de-Déu des Socors! Correu, ajudeu-me! que .s dimoni se m’emporta .s noi!

I vet-aquí que sa Mare de Déu se .n baixa de l’altar ben de pressa: tant de pressa, que encara va trobar es dimoni a mig carrer, i, amb un bastó rodó, vinga pegar-li, vinga pegar-li: tant, que li va trencar ses banyes. Llavors es dimoni deixa en Xixanet, i arrenca a córrer, que no va parar fins a ser a l’infern.

I conten que, quan es altres dimoniets el véren arribat tot esborniat, mal parat i sense banyes, li preguntaven:

—D’on véns?

l ell va respondre-ls:

— De Tossa!”

Text extret del llibre Una devoció mariana: La Mare de Déu del Socors a Tossa (segles XVI-XX), de Mario Zucchitello, de la col·lecció Quaderns d’Estudis Tossencs 3.